Primeres impresions de Tanzania

Per fi Tanzania!Tinc la impresio que aquesta entrada sera bastant llarga, encara que no tinc gaire
temps a l'internet aixi que a veure si ho puc resumir una mica. Com vaig dir a l'ultima entrada, el JP i jo vam agafar un autobus desde Kampala, Uganda, fins a Arusha, Tanzania. Com sempre vam tardar mes hores de les previstes, i
en total vam passar 25 hores en un autobus. El pitjor de tot es que cada hora mes o
menys, el conductor parava l'autobus, engegava totes les llums, i algu pujava o
baixava de l'autobus. Tot era una mica raro, tambe pujavem carretons amb pinyes,
platanos i jo que se mes. Al final vam arribar a Arusha on ens esperava el coordinador
del voluntariat (es diu Lema) per portar-nos a casa. El poble on vivim es diu Tengeru,
i esta al costat d'una muntanya amb el nom de Meru. El poble es bastant pintoresc,
molt verd, hi ha arbres de platanos, mangos, avocats (els avocats mes grossos que he
vist en la vida), i jo que se que mes. La casa on vivim no esta gens malament, si
consideres on vivim. Tenim la nostra propia habitacio, i de tant en tant hi ha aigua
calenta per duxar-se. L'electricitat desapareix un parell de cops cada dia, pero
sempre torna al final. Quan vam arribar vam coneixer a altre gent que vivia a la casa
com a voluntaris: tres noies canadenques, una noia mexicana, una italiana, i un parell
d'americanes. Al principi vam pensar, mira que be, no estarem sols. No vam tardar a
canviar d'opinio! Sense "comerlo ni beberlo" vam comencar a sentir una pila
d'histories de molt malt rotllo entre les noies del Canada i el coordinador, Lema.
Histories de diners que havien desaparegut, baralles entre ells, en fi, molt mal rollo. Resumin, tots els voluntaris marxavem l'endema, i la veritat es que despres de sentir
tot el drama, doncs no em va fer gaire pena. Ara som nosaltres dos, i un parell de
voluntaris que tambe acaben d'arribar. El dia despres d'arribar, vam tenir una sessio d'orientacio. Ens vam explicar una mica
de la historia del poble, la historia de la fundacio (Green Foundation), la historia
de Tanzania, i una mica el que fariem com a voluntaris. El dia seguent vaig anar a l'orfanat on passare la majoria del temps. L'orfanat es
part d'un projecte que inclou un hospital i una escola. Hi ha 24 nens, de 3 mesos fins
a 4 anys. Quan fan els 4 anys els enviem a un internat per comencar primaria i despres
secundaria. Quan arriben a aquesta edat tots els nens (i nenes) han trobat un esponsor
(normalment estrangers) que els hi paguen els estudis. No es un mal montatge. Els
nens estan sans i ben cuidats. Nomes hi ha unes quantes coses que se'm fan rares
perque nosaltres estem acostumats a uns estandars diferents. Per exemple, encara fan
servir bolquers de roba, i quan els canvien no fan servir sabo, ni aigua per rentar-
los sino que fan servir el mateix bolquer (brut) (disculpes en avancat pels detalls
:). Tampoc tenen mocadors, aixi que els nens van una mica bruts (menjar, mocs...).
Una altra cosa es que aqui fa bastant fred al mati i al vespre (estem a uns 1.500
metres d'alcada i es molt humit), i tenen totes les finestres obertes amb un fred que
et peles. Tota la roba que tenen es donada, i encara que es veu que es de bona marca,
esta tota plena de forats i molt gastada. Per menjar nomes els hi donen llet en pols
(que normalment compren els voluntaris) i arros amb quatre fulles d'enciam pels mes
grans. No mengen carn, ni fruita, ni peix. Tambe haig de dir que a nosaltres ens
preparen el menjar, i cada dia, per dinar i sopar es arros amb mongetes, o arros amb
llenties, o arros amb qualsevol altre cosa. Jo suposo que la carn es massa cara.
Quines coses no?...
Ahir vam passar el dia a Arusha (que es bastant gran i esta a uns 12 km.) Vam anar a
veure unes quantes empreses de safaris, per demanar preus i condicions. Esperem fer un
safari al final de les 3 setmanes de voluntariat. Tambe estem mirant de fer coses
durant els caps de setmanes, ja que no hem de treballar. Hi ha moltes opcions, i una
de les coses mes interessants es anar a passar uns dies amb els maasai, o el
"bushmen", no se com traduir-ho, pero es algo aixi com la gent de l'arbust (??). Es
una tribu que viuen per aqui, i literalment viuen als arbres, sense cases, ni aigua,
electricitat ni res. Per menjar cacen, no fan agricultura. Estan a una area molt
remota, i es veu que s'hi pot anar a passar un cap de setmana amb ells. Amb els Maasai
(si, si, amb dos aa "Maasai) es una altra historia. Per aqui Arusha n'esta ple, es
facil de veure perque encara van vestits amb la vestimenta tradicional, i porten molts
ornaments. Quan vas amb el cotxe a qualsevol lloc, els veus amb les vaques pasturant.
Es possible que aquesta setmana el Jeremy i jo anem a passar un dies a un poblat
Maasai no com a turistes, pero per ensenyar angles a l'escola local. Hem parlat amb
altres voluntaris que ho han fet, i es veu que es una experiencia bastant surrelista.

Una nota una mica mes sinistre. Ahir vam anar a veure un parc o una mena de zoo local,
i de cami vam veure un accident de trafic. Aqui per transport public la gent agafa un
dala-dala, que es una furgoneta on hi posen de 15 a 20 persones. Jo n'agafo dos cada
dia per anar a l'orfanat. No cal dir que les carreteres no estan en gaire bon estat i
la gent condueix com bojos. Doncs just anavem conduin amb el nostre coordinador, quan
vam veure una pila de gent al mig de la carretera, tambe hi havia un camio i un dala-
dala que havien tingut un accident. Vam haver de parar i sortir del cotxe. Nomes havia
sobreviscut una persona, i tenien tots els morts al costat de la carretera. Jo no
havia vist mai a una persona morta, i veure 15 o 20 cossos alineats al costat de la
carretera feia una impresio que encara no me la he tret de sobre. Hi havia una dona
que estava viva, pero molt malt ferida, i la resta estaven tirats a terra. Jo em vaig
marejar una mica, i em van agafar moltes ganes de plorar. Semblava una escena d'una
pelicula. Tambe hi havia un noi sentat a terra amb les mans lligades perque resulta
que havia intentat robar al morts. Al cap d'uns minuts va arribar la policia amb un
camio i vam comencar a posar els cossos a dintre, quin espectacle. Erem 4 voluntaris i
el coordinador, que ens va dir que els accidents son molt normals, pero que ell no
havia vist mai un accident on tothom (menys un) s'havia mort. Realment ens va donar
una altre prespectiva de la vida aqui, ja sabem que els accidents passen a tot arreu,
pero el fet que aixo sigui normal (estem parlant de 15 o 20 persones, entre ells un
nen petit), i que la policia deixava que tothom s'acostes, i carreguen els morts a un
camio, es el que sembla tan surrealista. Despres d'aixo estavem tots callats, i com
aquell que diu la resta del dia va ser una mica estrany. Fins i tot aquesta nit
passada m'he despertat a les 3 del mati, sense poder dormir perque les imatges em
continuaven passant pel cap.
Canviat de to... que no sigui tan tragic. A la casa on vivim tambe hi viu el
coordinador, i un altre noi (de nom Babu) que s'encarrega de portar-nos el menjar,
obrir la porta quan algu truca, es una mena d'ajudant o alguna cosa aixi. Tambe hi ha
la Mama Gladness, que es la mare del nostre coordinador i ella es la que ens prepara
el menjar. Quina dona! Sembla que tingui 80 anys i no para tot el dia. Tambe hi ha
bastants nens que venen i van tot el dia. Al poble ja ens coneix tothom, i quan
caminem pel carrer tothom ens saluda, i els nens ens diuen "Mzungu, mzungu" que es nom
per una persona blanca. Et sens com una persona famosa, tu!Quan acabem el voluntariat estem mirant de fer un safari, i potser tamber anar a
Zanzibar, que es una illa que pertany a Tanzania i que tothom diu que val molt la
pena, molta influencia arab, les platges son precioses, el menjar es una passada...
aixi que ja veurem.
De moment res mes, ah! tambe estem aprenent una mica de swahili. Jolines que dificil!
Asante sana! (gracies)

Viatge al Parc Nacional de Murchinson-Uganda

Ja tornem estar a Kampala! El viatge a les catarates de Murchinson va ser una passada. El dia va comencar quan el conductor de la furgoneta ens va recollir al hotel/campament, erem en total 8 persones: nosaltres dos, un canadenc, un belga i quatre holandesos. La carretera fins el parc es bastant desastrosa (com totes) i de cop i volta en un dels sotracts pam! vam reventar una roda. No punxar no, reventar! Va quedar la roda destrossada... doncs vinga tots a fora, a canviar la roda. Quan el conductor va canviar la roda, pujem tots a la furgoneta i el conductor havia perdut les claus!!! Vinga doncs, tots cap a fora a buscar les claus. Deu minuts mirant per tot arreu, el terra, el maletero.. i li diem al conductor que es miri les butxaques un altre cop, i sorpresa! alla estavem les claus. El pobre estava mes avergonyit, i nosaltres vinga a riure. El campament al Parc Nacional de Murchison es bastant basic, tendes i alguns bungalows. Tenen un restaurant i un bar. El mati del dia seguent ens va venir a buscar el guia i vam anar al parc, alla vem veure (el Jeremy i jo per primera vegada) les girafes, elefants, una pila de impales, i per fi! un lleo! era una lleona que estava embarassada. Estava just davant del nostre cotxe, i vam poder fer moltes fotos. A la tarda vam agafar una barca pel riu Nil!! Si, si el Nil! el mateix riu que acaba a Egipte i al mediterrani. Es bastant impresionant pensar que es el mateix riu i que passa per tants paisos. El riu va ser la millor part, com que tenium una barca per nosaltres sols, doncs vam anar molt a prop del hipopotams, i els cocodrils! quina passada veure un camp ple de cocodrils prenent el sol. Com a minim vam veure 100 hipopotams a dintre l'aigua, uns quants estavem a fora corrent, quina gracia! semblem una combinacio molt extranya d'un porc i una vaca. A la tada vam tornar al campament per sopar i unes cerveses. Just despres de sopar estavem un quants alla sentats, xerrant... quan de cop i volta vam sentir un terratremol! el terra va comencar a vibrar (no molt molt fort, pero el suficient perque tots ho notessim) i els camarers del bar estaven tan tranquins, i al final diuen... aaah.. es un terratremol, no passa res! Resulta que estem molt a prop d'una falla aixi que es bastant normal. Al campament ens van dir que si havien de llevar-nos durant la nit que vigilessim perque normalment hi ha un hipopotam que ronda per alla, i ben cert! a les 4 del mati ens va despertar un soroll increible, i resulta que l'hipopotam estava just a fora de la nostra tenda. Feia una mica de por perque pensavem, que passara si s'entrevanca amb una corda i es cau a sobre nostre? al final no va passar res, pero quin soroll que feia!L'endema al mati vam anar a veure les cataractes, son bastant impresionants. Alla hi havia bastants turistes, cosa que es sorprenent perque aquesta regio d'Uganda te mala fama (guerrilles i rebels... ai, ai, ai). Pero nosaltres ens vam sentir molt segurs.
Ara ja estem de tornada a Kampala. Aquesta tarda anem a veure un mercat i una mezquita. Dema a les 3 de la tarda agafem un autobus per anar a Arusha, Tanzania. Casi son 24 hores amb autobus, ni cal dir que no en tinc gens de ganes. A Arusha comencarem el voluntariat.
De moment res mes.

Mes noticies de Ruanda!

Ara que tinc una mica mes de temps us explico el que hem fet els ultims dies i mes mes impresions de Ruanda. Una de les primeres coses que es noten de Ruanda es que tot esta mes net i mes verd que la resta de paisos del voltant. Ruanda te de sobrenom "el pais dels mil turons". I am rao. El pais senser esta a les muntanyes, i tot es molt verd. Kigali es la capital i es una ciutat mes ordenada i neta que Kampala a Uganda, o Nairobi a Kenya. Una de les coses que mes m'ha cridat l'atencio es que els ruandesos son gent molt amable i simpatica. A tot arreu on anavem sempre hi havia algu que ens preguntava si necessitavem direccions, o ajuda... M'ha quedat la impresio que Ruanda no esta acostumada a rebre turistes (sobretot pel genocidi) aixi que ara estan intentant reconstruir la seva imatge com un pais digne de visitar. Als restaurants, museus, a la oficina de turisme, o a l'hotel.... a tot arreu et donen les gracies per visitar Ruanda. La visita al goriles va ser el mes espectacular. Es fa dificil explicar la sensacio de trobar-se una fimilia de 8 o 9 goriles a la jungle i estar amb ells sense barreres, o cap altre proteccio. Nosaltres vam veure el mascle mes gros (220 kilos de pes) i el bebe mes petit (una setmana i mitja de vida). Tambe hi haia un golila de 3 anys que jugava per tot arreu. Es una d'aquelles experiencies que recordarem tota la vida. El poble on vam passar la nit abans de visitar els goriles es diu Ruhengeri. All avam visitar el mercat local, tota la tarda ens seguien els nens del poble, fins i tot el Jeremy em va preguantar si jo havia adoptat un parell de crios sense consultar amb ell primer. Es molt curios perque els nens no demanen res, nomes et diuen Hola, i despres et segueixen per tot arreu. Despres dels goriles vam tornar a Kigali, on per fi! m'esperava la meva maleta, quin descans! A Kigali vam visitar el museu del genocidi. El museu es una exhibicio on expliquen perque va passar el genocidi, els esdeveniments, paren de les victimes. A fora del museu tenen les foses comuns. Encara ara troben gent enterrada pel pais, i a mesura que els troben els van enterrant aqui. De moment tenen 250.000 victimes enterrades aqui. En el genocidi van morir 1.000.000 de persones. Es increible que en 13 anys Ruanda s'ha convertit en una pis net, ordenat o tothom sembla oblidar el passat i mirar cap al futur. Decididament Ruanda es convertira en una destinacio turistica important en el futur. Es un pais que m'agradaria tornar a visitar.
Coses curioses: A tota la zona de l'est de l'Africa els homes caminen agafats de la ma. Vam preguntar i no es res sexual o de novios, sino una manera d'expressar amistad. El taxis mes baratos son les buda-buda, o motos. Ahir vam agafar una per recollir la motxilla i avuie el Jeremy i jo hem agafat dos mes per venir a l'hotel. La majoria son nois joves i tu vas de paquet. Es molt divertit.
Ara ja hem tornat a Uganda i dema marxem al riu Nil. Estarem tres dies sense internet com a minim. Petons a tothom.

Ruanda-visita als goriles

No tinc gaire temps per escriure pero hem trobat un lloc on podem enviar fotos. Aixi que aqui les teniu. Encara no tinc la maleta :(
Les fotos que us envio son del dia que vem anar a veure els goriles. Ruando es un pais precios, tot esta a les muntanyes i es molt verd. La gent es molt agradable i simpatica, encara que parlen frances, aixi que la comunicacio es una mica mes dificil. L'experiencia amb els goriles va ser una passada, en vam veure 8 o 9 de salvatges amb el mascle dominant i una pila de petits corrent per tot arreu. No hi ha cap separacio entre els goriles i nosaltres, era molt impresionant. L'experiencia complete es molt impresionant perque s'ha d'anar a un poblat molt remot i d'alla vas amb els guies i els guardes a buscar els goriles. NOsaltres els vam trobar molt depressa. Despres et deixen una hora per passar amb ells. Son una passada d'animals, et miren, ells van menjant, i tu nomes amb la boca oberta mirant-los. Dema tornem a Uganda a veure el riu Nil. Ens agradaria haver passat mes temps a Ruanda, de veritat que es un pais per veure. Aquesta tarda anem a fer un tour de la ciutat, i anirem a veure el museu del genocidi que es veu que es molt espectacular.
Quan arribem a Uganda passarem tres dies a la selva, aixi que no tindrem oportunitat d'escriure pero espero que quan tornem a la ciutat ja intentare escriure.
NOTICIES D'ULTIMA HORA: mentre escrivia aixo m'han trucat de l'aeroport per dir que la meva maleta ja ha arribat a Ruanda i que la puc anar a buscar!!!!!!!! Quina ilusio!!!! amb tot el lio de la maleta fins i tot m'he comprat un mobil per poder comunicar-me amb la gent de l'aeroport. Ja son 6 dies amb la mateixa roba i estic cansada d'haver de rentar la roba cada nit. quina il.lusio!!!

Nairoibi, el caos! la maleta, perduda! i per fi, Uganda!

Doncs per on comenco? han passat tantes coses aquests ultims dies que el millor es potser comencar amb el primer vol de Montreal a Londres. Aquest vol a ser el causant de bastans esdeveniments per senzill fet que va sortir 45 minuts tard. Aixo va fer que aribessim a Londres amb el temps just per agafar la connexio a Nairobi. Com a resultat, al arribar a Nairobi nomes va arribar la maleta del Jeremy, la meva es va quedar a Londres. A l'aeroport ens van dir que hi havia un altre vol al mati seguent aixi que vam decidir no afagar l'autobus cap a Uganda al mati per aixi recollir la maleta. Van anar a l'hotel (no del tot malament) i a dormir que ja era hora. A les 5 del mati ens va despertar la crida a l'oracio de la mezquita del costat. Es un soroll que no havia escoltat mai, i la veritat es que es bastant impresionant. El cant ressona per tota la ciutat i de cop es fa un silenci molt intens. Despres d'uns minuts tot torna a la normalitat. Al mati ens vam llevar amb la noticia que la maleta no havia arribat, encara estava a Londres! El seguent autobus sortia a les 7 del vespre. Mentre esperavem vam anar a passejar per Nairobi. Quina ciutat mes caotica, no hi ha senyals de transit enlloc, i tothom condueix per alla on l'hi va be. Per tot arreu hi ha gent cridant que et volen vendre un safari, o una excursio o qui sap que. Nairobi te fama de ser una ciutat bastant perillosa, i la veritat es que tot el temps alla teniem la impressio que tothom ens observava. Tambe es normal quan en tota la ciutat vam veure 5 o 6 persones blanques. Al vespre vam agafar l'autobus pensant que podriem dormir i arribar a Uganda al mati. En realitat el vaitge va durar 5 hores mes del normal perque les plujes s'han endut la majoria de les carreteres, els bonys i sotracs eren de la mida del canyon del Colorado! Una cosa molt surrealista es travessar la frontera a les 4 del mati, a les fosques, al mig del no res. Sobretot quan ets la unica personal blanca i estrangera. Una experiencia bastant intimidatoria. I aixi que ara estem a Kampala. La ciutat tambe es caotica pero un se sent mes segur. El que hi ha aqui es molta pobresa, nens corrent descalcos, o completament despullats, sentats al terra, gallines, cabres i vaques per tot arreu... Per alguna cosa en diuen el tercer mon, no?Coses curioses:Tant a Kenya com a Uganda condueixen per l'esquerra. Quan la gent ens veu per carrer (sobretot nens) ens criden: Mugunzu!, que vol dir "persona blanca" en swahili. La companyia de mobils de Kenya es diu, "Safaricom", que apropiat!
Dema marxem cap a Ruanda, ja continuare informant.
PD: la maleta en teoria esta a Ruanda esperament. Espero que sigui veritat.

Ja som a Vermont!

Adeu, adeu Colorado!! Dimarts passat, amb un cotxe ple de trastos, el Jeremy i jo vam dir els ultims adeus a Colorado. Han passat 6 anys des de que vam venir a viure a Colorado, 6 anys de molt bons records, aqui es on vam comprar la nostra primera casa, on vam adoptar tres gats (que ara estan aqui amb nosaltres a Vermont), on em vaig comprar el meu primer cotxe nou (un Subaru Forrester pels interessats), i aixi que ara ha arribat el moment de marxar no podem evitar estar una mica tristos.
El viatge fins a Vermont en cotxe va durar tres dies.
El primer dia va ser el mes llarg, sortint de Niwot, Colorado, a les 6 del mati vam conduir 1.483 Km fins a LaSalle, Illinois, en total 14 hores en cotxe. Ni cal dir-ho que al final se t'acaben els temes de conversa, i totes les carreteres et semblen igual.
El segon dia no va ser tant llarg. Nomes 965 km, des de LaSalle fins a les Cataractes del Niagara. Aqui no hi havia estat mai, i la veritat es que son bastant espectaculars. Vam arribar de nit, aixi que la primera foto la vam fer aquell vespre, i la segona va ser al mati seguent. El tercer i ultim dia de cami nomes van ser 849 km fins a Orleans, Vermont. Quines ganes teniem d'arribar! Ara estem fent els ultims preparatius pel viatge (marxem dimecres!!!) aixi que el seguent entrada sera des de l'Africa.
Records a tothom!
PD: podeu deixar comentaris al final de cada entrada, fa molta il.lusio llegir els comentaris d'altra gent.