El delta del riu Mekong i els millors moments

Els ultims dies al Vietnam els vam passar a la regio coneguda com el delta del Mekong. El Mekong es un riu que ens ha acompanyat durant casi tot el viatge. La primera vegada que el vam veure va ser al travessar la frontera entre Tailandia i Laos. A Laos el riu defineix l'eix vertebral del pais, aixi que va ser una presencia constant des del nord, fins al sud del pais. Una vegada mes, vam haver de travessar el riu per entrar a Cambodia. Alla el vam perdre de vista fins que vam arribar a la capital, Phnom Penh. El riu entra al Vietnam, i ho vam trobar apropiat acabar el viatge visitant el lloc on el riu finalment desenvoca al mar de la Xina. La regio del delta es el lloc on es conrea la majoria d'arros, del que s'exporta una quantitat molt gran a la resta del mon. Tambe es el lloc d'on surten les fruites i verdures que alimenten a la resta de la poblacio.
Una de les coses mes curioses que es poden visitar al delta son els mercats flotants. Un dels mes importants esta al poble de Can Tho. Cada mati la gent va a aquest mercat a vendre les fruites i verdures que han recollit als camps. La majoria de les compres son a l'engros, encara que tambe es pot comprar pel consum propi. Nosaltres vam llogar a una dona que ens portes amb el seu barco.

Des de Can Tho vam trigar una hora a arribar, i vam passar per tot de canals on la gent viu amb les cases a sobre el riu.

Mentre navegavem la gent rentava els plats al riu, es rentava les dents; basicament fent servir el riu de lavabo i cuina al mateix temps.


El barcos on es ven la fruita i verdura normalment tambe son les cases on viuen la gent. Per indicar quin tipus de producte venen, posen un pal on lliguen el producte que venen. Si venen tomaquets, veus els tomaquets penjats del pal, si venen pinyes, doncs el mateix.


Tambe hi ha gent que venen entrepants, cafes, begudes, etc, tot aixo de barco en barco.
Com que no haviem esmorzat, vam decidir comprar un parell d'entrepants.

Tambe vam comprar dues pinyes i dos pomelos.



Li vam regalar una de les pinyes i un pomelo a la dona que portava el barco.
Despres de Can Tho vam tornar a Cambodia, des d'on surt el meu avio cap a Barcelona.

I aixi s'acaba el viatge, han sigut un total de 10 mesos viatjant: primer a l'Africa, despres Europa, Estats Units, i finalment Asia.

Si hagues de fer una llista del moments mes impactants serien els seguents:

1-El safari de 5 dies a Tanzania.

2-Els goril.les de Ruanda.

3-Visitar les runes d'Angkor a Camboya.

4-Participar en la cerimonia budista al Vietnam.

5-El viatge en barco a Laos, fins a Luang Prabang.
6-El viatge en barco pel Nil a Uganda.

7-La platja de Bweju a Zanzibar.

8-El cap de setmana amb el Maasai a Tanzania

9-Els diferents viatges amb moto.

10-El primer cap de setmana a Laos, a un poblat indigena, amb tormell torcat i tot!
I aixi s'acaba el blog tambe. Adeu, adeu!

Hue i Hoi An

La ciutat de Hue i el poble de Hoi An han de ser un dels meus llocs preferits de tot Vietnam. A Hue hi vam arribar despres de passar l'odissea que vaig explicar a l'entrada anterior. Hue es famos per ser l'antiga capital del Vietnam, i on tenia residencia l'emperador. La residencia es pot visitar i es nota molta influencia de la Xina, encara que plovia vam passar-nos casi tot un dia visitant els palaus, les cases i els jardins.
Aquesta es l'aigua que rodeja la ciutadella, que esta tota emmurallada.

Entrada a la ciutadella.


Detall del terrat.
Detall de les teules, que xules, no?


Un dels emperadors de Hue era molt tocat i posat amb el menjar, exigint que els seus apats fossin de 50 plats preparats per 50 cuiners diferents. Com a resultat Hue te fama per raons gastronomiques. Un dels restaurants on vam menjar serveixen un apat de 7 plats, a l'estil de l'emperador.

Aquesta va ser el primer plat, rollitos de primavera amb forma de gall d'indi.
Gambes!
Etc, etc.
Tambe vam llogar una bicicleta per anar a visitar una de les tombes de l'emperador. Encara que plovia una mica, vam passar per llocs mes macos, com aquest camp d'arros.

Aquesta es una de les tombes dels emperadors.

Despres de Hue vam agafar un autobus fins a Hoi An. Hoi An era un port de molt importancia fins a principis del segle XX, quan van canviar les coses i es va convertir en un poblet petit.
Aqui teniu una vista dels carrers.

Una de les coses que han sobreviscut a Hoi An, pero, son els modistos. Tots els carrers estan plens de modistos on la gent es fa la roba a mida. Nosaltres ja teniem pensat fer-nos fer un traje cadascun, per anar a les entrevistes de feina. El que no imaginavem es que seria tan adictiu!
Per sort a Hoi An vam trobar una dona que haviem conegut a Laos, i a la que tambe haviem vist a Pakse i Siem Reap. Ella cosia de jove i tambe s'estava fent una pila de roba. Com que ella sabia mes que nosaltres dels diferent tipus de roba i la qualidad de les costures ens va ajudar una mica a triar una modista i a triar la tela. Al final el Jeremy va acabar amb un traje, i tres camises. Jo em vaig fer un traje, dues camises i un vestit.
Aqui esta el vestit, amb la nostra amiga Kathryn del Canada.

En total vam visitar 3 modistes diferent. Vam acabar super contents amb els resultats, ja ho veureu quan vingui a casa! Es increible com ho tenen montat. La cosa funciona aixi: entres a la modista i dius que et vols fer un traje, seguidament et porten 3 o 4 catalegs de roba (cada cataleg te uns 200 pagines amb fotos de tot tipus de roba), quan has triat el diseny, et porten on tenen tots els rotllos de roba i tries el que mes t'agrada, seguidament et prenen les mides i et diuen que tornis l'endema per probar-te'l.
El meu va ser bastant facil de triar, pero vaig triar els pantalons d'un traje i la jaqueta d'un altre diferent. Vaig demanar canviar algunes coses (com les butxaques de la jaqueta que no m'agradaven, o el coll). Tambe vaig triar la roba bastant depressa.

El Jeremy va ser una altra historia, va triar un traje que li agradava, pero a l'hora de triar la roba es va passar com una hora mirant els rotllos de roba, que si aquesta ratlla no m'agrada, que si massa fosc, massa clar, mecatxis! Qui ho havia de pensar que un home que porta els mateixos pantalons durant una setmana sensera es passaria una hora intentant decidir quin tipus de ratlla vol a la tela del seu traje. Finalment vam arribar a una decisio i l'endema vam anar a probar-los.
El meu estava casi perfecte, nomes s'havia de escurcar la vora i enxamplar la cuixa. El Jeremy va haver-hi d'anar tres vegades a probar-se els pantalons fins que els van fer perfectes.
Aqui esta a davant de la botiga amb les dones que porten el negoci.

A tots els modistos la cosa funciona mes o menys igual. Nosaltres vam acabar super contents amb els resultats, tot i que hi ha gent que a vegades no queda gaire contenta. Es mes dificil del que sembla fer-te roba a mida quan no te la pots emprovar primer per veure si t'agradara. Tambe hi ha moltes botigues que no son de gaire bona qualitat aixi que s'ha d'anar amb compte.
Hoi An tambe es famos per les llanternes xineses. Per tot arreu es veu gent fer les llanternes de roba de seda. Jo en vaig acabar comprant 3.


Tambe es possible visitar algunes de les cases privades. Aquestes cases tenen mes de 200 anys i 6 o 7 generacions de la mateixa familia. Tota l'atmosfera es molt xinesa, encara que no hagi estat mai a la Xina aixi es com m'ho imagino.
Despres de Hoi An vam tornar a Saigon durant uns dies,i ara estem a Can Tho, una de les ciutats mes importants del delta del Mekong. Des d'aqui tornarem a Camboya.

Vietnam, m'encanta!

La primera parada del Vietnam va ser Saigon, o com es coneix actualment, HoChi Min City. La ciutat es molt moguda, amb molt trafic i molta gent. Tot i aixo, te cert encant, i ha bastant llocs que hem visitat. Durant aquests pocs dies al Vietnam he apres molt de la guerra, de la guerra Americana com en diuen aqui. Primer, doncs jo no sabia que el Vietnam era en realitat dos paisos: Viet i Nam. El sud estava amb els Estats Units, i el Nord, comunista, volia ajuntar el pais i fer fora als yankis. Com que de moment nomes hem visitat el sud, hem conegut bastants vietnamites que ens han explicat que ells van lluitar amb els Estats Units, i es clar, com a resultat van perdre la guerra. El nord va conquistar el sud, i tot el pais es va fer comunista i ara es diu Vietnam. Que curios, no?
Moltes de les coses que hem visitat tenen que veure amb la guerra. Tunels, on s'amagaven els guerrillers, museus, etc. S'ha de dir que com que el nord va guanyar la guerra, doncs ells son els que expliquen la historia, aixi que sempre doncs el americans son els dolents i els comunistes els bons. Bueno, la historia se repite.
Doncs, un dels llocs que vam visitar va ser un tunels que els guerrillers havien construit per amagar-se de l'enemic. Els tunels eren tan petits que s'havien d'arrossegar de panxa per poder passar.

Tanc america que es va quedar al Vietnam

Ara hi ha un tunel que han fer el doble de gran perque els turistes puguin passar, i era tan petit, que no vaig poder! El Jeremy es va atrevir, pero jo, quan vaig veure que era tan estret i tan fondo, em va agafar por i em vaig tirar enrere. Una mica de vergonya, si, pero millor aixo que un atac de panic!
Tambe vam visitar el Museu de la Guerra. En ell, el govern del Vietnam, ensenya les barbaritas que els americans van fer durant la guerra: Napalm, Agente Naranja, assessinats, bombes, etc. Total, molt depriment. Al pobre Jeremy diu que quan ens preguntin d'on som hem de dir que som d'Espanya, per si de cas.
Una de les coses mes curioses que hem vist va ser una missa de la religio Cao Dai. Aquesta religio es una barreja de budisme, cristianisme i hinduisme. Cada dia fan missa quatre vegades i pots anar a veure-ho. Tot molt raro amb estatues de Jesus, Buda i deus hinduistes per tota arreu. Semblava la Disneylandia de la religio. Aqui estan les dones preparant-se per la misa. Els seguidors de la religio Cao Dai sempre van vestits de blanc.
A dins del temple abans de la misa
La misa.

Els sacerdots


Despres de Saigon, vam agafar un autobus fins a Dalat. Dalat es a les muntanyes interiors del Vietnam, a uns 1.500 metres d'alcada. Aixo fa que la temperatura sigui d'uns 18 a 25 graus tot l'any.
Vista de la placa principal del poble

La ciutat es coneix com la "ciutat de la primavera eterna", aixo fa que es conrein moltes flors i vegetals que no es troben a la resta de Vietnam: moniatos, maduixes, mores, etc. La ciutat es molt neta i per tot arreu hi ha gent venent flors.
El mercat ofereix oportunitats de veure les dones amb els sombreros tipics venen verdures.

Es molt diferent de la resta del pais. Alla vam visitar la Casa Boja, obra d'una dona arquitecte que te gust per les coses rares. A la casa hi ha habitacions per llogar, com un hotel, pero no crec que la mama s'hi volgues quedar.



Tambe vam visitar el jardins botanics del poble. Tot de flors, estanys, i fonts. Molt maco, i molt raro trobar un lloc tan ben cuidat i net al Vietnam.


Una de les coses mes curioses al poble es la Vall de l'Amor. Una mena de parc on hi ha tot d'estatues romantiques, un llac, musica romantica, flors. Una mica pallasso, pero maco per passar-hi unes hores.
Jo a la Vall de l'Amor, ooohhh

Una de les coses mes divertides que ens va passar va ser amb una moto que vam llogar. Alguns dels llocs que vam visitar estaven massa lluny per anar a peu, aixi que vam decidir llogar una moto com ja hem fet altres vegades. Vam decidir anar a visitar una catarata bastant apartada. Per arribar-hi vam haver de baixar per una carretera amb bastanta pendent, la cual cosa no va ser dificil. Pero pujar va ser una altre historia bastant diferent. El Jeremy normalment condueix i jo vaig de paquet. Doncs anavem pujant xino-xano per la pendent, en segona marxa. De cop la moto no podia pujar per la pendent, i el Jeremy va decidir baixar a primera. Encara no sabem com va passar, pero la moto es va esvalotar amb el resultat de que la roda de davant va sortir disparada cap a l'aire. Jo, de cop em vaig trobar que els peus em tocaven a terra,i vaig saltar de la moto. El Jeremy, encara agafant el manillar, intentava controlar la moto. Jo estirant el jersey del Jeremy perque no volia que al caure la moto a terra, el Jeremy surtis disparat endavant. Total, que la moto va acabar caient a uns arbustos del costat de la carretera,i ell i jo vam acabar enriulats del susto i de la vergonya. En aquell moment passaven tres motos amb tot de nois joves del poble, preguntant-se que feien aquest parell d'estrangers amb la moto a terra i sense parar de riure. No va ser res mes que un susto sense consequencies. Aqui esta el Jeremy al final del dia amb la moto.