Vietnam, m'encanta!

La primera parada del Vietnam va ser Saigon, o com es coneix actualment, HoChi Min City. La ciutat es molt moguda, amb molt trafic i molta gent. Tot i aixo, te cert encant, i ha bastant llocs que hem visitat. Durant aquests pocs dies al Vietnam he apres molt de la guerra, de la guerra Americana com en diuen aqui. Primer, doncs jo no sabia que el Vietnam era en realitat dos paisos: Viet i Nam. El sud estava amb els Estats Units, i el Nord, comunista, volia ajuntar el pais i fer fora als yankis. Com que de moment nomes hem visitat el sud, hem conegut bastants vietnamites que ens han explicat que ells van lluitar amb els Estats Units, i es clar, com a resultat van perdre la guerra. El nord va conquistar el sud, i tot el pais es va fer comunista i ara es diu Vietnam. Que curios, no?
Moltes de les coses que hem visitat tenen que veure amb la guerra. Tunels, on s'amagaven els guerrillers, museus, etc. S'ha de dir que com que el nord va guanyar la guerra, doncs ells son els que expliquen la historia, aixi que sempre doncs el americans son els dolents i els comunistes els bons. Bueno, la historia se repite.
Doncs, un dels llocs que vam visitar va ser un tunels que els guerrillers havien construit per amagar-se de l'enemic. Els tunels eren tan petits que s'havien d'arrossegar de panxa per poder passar.

Tanc america que es va quedar al Vietnam

Ara hi ha un tunel que han fer el doble de gran perque els turistes puguin passar, i era tan petit, que no vaig poder! El Jeremy es va atrevir, pero jo, quan vaig veure que era tan estret i tan fondo, em va agafar por i em vaig tirar enrere. Una mica de vergonya, si, pero millor aixo que un atac de panic!
Tambe vam visitar el Museu de la Guerra. En ell, el govern del Vietnam, ensenya les barbaritas que els americans van fer durant la guerra: Napalm, Agente Naranja, assessinats, bombes, etc. Total, molt depriment. Al pobre Jeremy diu que quan ens preguntin d'on som hem de dir que som d'Espanya, per si de cas.
Una de les coses mes curioses que hem vist va ser una missa de la religio Cao Dai. Aquesta religio es una barreja de budisme, cristianisme i hinduisme. Cada dia fan missa quatre vegades i pots anar a veure-ho. Tot molt raro amb estatues de Jesus, Buda i deus hinduistes per tota arreu. Semblava la Disneylandia de la religio. Aqui estan les dones preparant-se per la misa. Els seguidors de la religio Cao Dai sempre van vestits de blanc.
A dins del temple abans de la misa
La misa.

Els sacerdots


Despres de Saigon, vam agafar un autobus fins a Dalat. Dalat es a les muntanyes interiors del Vietnam, a uns 1.500 metres d'alcada. Aixo fa que la temperatura sigui d'uns 18 a 25 graus tot l'any.
Vista de la placa principal del poble

La ciutat es coneix com la "ciutat de la primavera eterna", aixo fa que es conrein moltes flors i vegetals que no es troben a la resta de Vietnam: moniatos, maduixes, mores, etc. La ciutat es molt neta i per tot arreu hi ha gent venent flors.
El mercat ofereix oportunitats de veure les dones amb els sombreros tipics venen verdures.

Es molt diferent de la resta del pais. Alla vam visitar la Casa Boja, obra d'una dona arquitecte que te gust per les coses rares. A la casa hi ha habitacions per llogar, com un hotel, pero no crec que la mama s'hi volgues quedar.



Tambe vam visitar el jardins botanics del poble. Tot de flors, estanys, i fonts. Molt maco, i molt raro trobar un lloc tan ben cuidat i net al Vietnam.


Una de les coses mes curioses al poble es la Vall de l'Amor. Una mena de parc on hi ha tot d'estatues romantiques, un llac, musica romantica, flors. Una mica pallasso, pero maco per passar-hi unes hores.
Jo a la Vall de l'Amor, ooohhh

Una de les coses mes divertides que ens va passar va ser amb una moto que vam llogar. Alguns dels llocs que vam visitar estaven massa lluny per anar a peu, aixi que vam decidir llogar una moto com ja hem fet altres vegades. Vam decidir anar a visitar una catarata bastant apartada. Per arribar-hi vam haver de baixar per una carretera amb bastanta pendent, la cual cosa no va ser dificil. Pero pujar va ser una altre historia bastant diferent. El Jeremy normalment condueix i jo vaig de paquet. Doncs anavem pujant xino-xano per la pendent, en segona marxa. De cop la moto no podia pujar per la pendent, i el Jeremy va decidir baixar a primera. Encara no sabem com va passar, pero la moto es va esvalotar amb el resultat de que la roda de davant va sortir disparada cap a l'aire. Jo, de cop em vaig trobar que els peus em tocaven a terra,i vaig saltar de la moto. El Jeremy, encara agafant el manillar, intentava controlar la moto. Jo estirant el jersey del Jeremy perque no volia que al caure la moto a terra, el Jeremy surtis disparat endavant. Total, que la moto va acabar caient a uns arbustos del costat de la carretera,i ell i jo vam acabar enriulats del susto i de la vergonya. En aquell moment passaven tres motos amb tot de nois joves del poble, preguntant-se que feien aquest parell d'estrangers amb la moto a terra i sense parar de riure. No va ser res mes que un susto sense consequencies. Aqui esta el Jeremy al final del dia amb la moto.

Kampot i el Parc de Bokor

Vam visitar el poble de Kampot al sud de Cambodia. Aqui teniu un parell de vistes del poble:


El poble es famos pel parc nacional de Bokor, on es possible visitar un poble fantasma. Quan els francesos eren els reis i amos de Cambodia, van construir un poblet a les muntanyes de Bokor. Amb una elevacio de mes de 1.000 metres els francesos volien un lloc on poder escapar la calor insuportable de Cambodia. Aixi va neixer l'estacio de Bokor.
Avui en dia el poble esta abandonat i els edificis que queden donen un aire fantasmagoric, com a la pel.licula El Resplandor. La carretera per arrivar a Bokor esta en molt mal estat, aixi que la unica manera d'arribar es amb un tour i un 4x4.
Al arribar a Kampot ens vam dedicar a preguntar als hostals quins tours oferien per anar a Bokor. La sorpresa va arribar quan ens van dir que la carretera per arrivar a Bokor estava tancada! Vols dir que em passat 6 hores en autobus per arribar aqui i ara no podem anar a Bokor? Quina conya!
Resulta que una empresa vol construir un hotel nou a la muntanya, i per tant, estan arreglant la carretera fins a Bokor. Aixo vol dir que durant dos anys i mig la carretera estara tancada.
Finalment, despres de moltes frustracions i desenganys, vam trobar un hostal on parlaven angles i ens van informar que durant aquest precis cap de setmana la carretera estava oberta! Resulta que aquesta setmana tota Asia estava celebrant l'Any Nou Xines, i que la carretera a Bokor estava oberta nomes aquests tres dies. Aixi que al final vam tenir sort i vam poder visitar el poble fantasma.
Per tot arreu hi havia evidencies de la maquinaria que estan fent servir per arreglar la carretera. La carretera son uns 32 km de pujada, i quan arrives el primer que veus es una esglesia catolica, ara abandonada.

L'edifici mes famos es un hotel/casino. Al estar abandonat, dona la sensacio que estas en una peli.
Vista des de dintre de l'hotel

Tambe s'ha de dir que aquesta zona de Cambodia va estar tancada al turisme fins l'any 1996, ja que fins aleshores encara hi havia guerrilles del Khmer Rouge amagades als turons. Alguns edificies mostres els efectes de la guerrilla amb forats de bales a les parets, o forats fets per poder disparar. Aqui teniu una vista de la resta del poble abandonat, i de l'esglesia des de la distancia


Al poble de Kampot vam jugar a petar els globus amb la gent del poble, es com la Festa Major!

Despres de Kampot vam tornar a Pnom Penh per poder agafar un autobus fins a Vietnam. Com havia dit abans, Pnom Penh te un trafic increiblement perillos, i vam ser testimonis de fins a quin pun a la tornada a la ciutat. Quan arribavem a la ciutat en autobus vam veure una pila de gent a les voreres mirant a la carretera davant nostre, per l'experiencia a l'Africa ja sabem que aixo es mala senyal. Resulta que un altre autobus havia atropellat un home davant nostre. Quan vam passar pel costat estava tapat amb una manta, mort obviament, pero amb la desgracia que el cap i el cervell estaven aixafats a la carretera. Pobre home! quina engunia, per si necessitavem un recordatori d'anar amb compte amb el trafic!
Dema esperem anar al Vietnam, en realitat haviem de marxar avui pero hem tingut complicacions amb els autobusos, espero que dema tinguem mes sort!

Pnom Penh, la capital de Camboya

Pnom Penh es una ciutat a la que costa acostumar-se. Al igual que Bangkok, el trafic es impossible, la contaminacio horrorosa, el soroll interminable, etc. Pero a diferencia de Bangkok, aqui les aceres es fan servir com a parking, les cloaques estan obertes i preparades a empassar-se al vianant despitat, i el trafic va en qualservol direccio, tan si es direccio contraria o prohibida.
Pnom Penh es una d'aquells llocs on acabes esgotat al final del dia. La calor es insuportable i el fum dels cotxes i motos fa que acabis el dia amb amb la pell gris.
Es increible la poca consideracio que els conductors d'aquesta ciutat tenen pels vianants. Quan travesses el carrer en un pas de vianants amb el semafor en verd, has de rezar una avemaria perque no saps mai si els conductors pararen per deixar-te passar, o si senzillament decidirant ignorar-te. Quan travesses el carrer sense pas de vianants, has de rezar un avemaria i un parell de parenostres perque aqui si que posen la teva vida en perill. Els conductors, tan de motos com de cotxes, ignoren completament als vianants, i es la teva responsabilitat assegurar-te que no t'atropellin.
A part d'aixo, Pnom Penh es una ciutat molt interessant. Hem visitat un parell de mercats on la majoria de les coses en venta son de fabriques com Calvin Klein, Dockers, Gap, Banana Republic, Old Navy, Lacoste, Burberry, Polo Ralph Lauren, Columbia, etc. Aquestes marques tenen la fabricacio a Camboya i per tant moltes coses acabes als mercats locals a preus ridiculs.
A part d'aixo tambe hem visitat un parell de llocs historics en relacio al genocidi del Khmer Rouge. Un dels llocs es Toul Sleng. Abans del Khmer Rouge, Toul Sleng era un institut. Durant els anys de Pol Pot el van convertir en una preso. Tambe es coneix amb el nom de S-21. Els presoners eren qualsevol persona que el Khmer Rouge consideres un enemic de l'estat: intelectuals, professors, metges, gent educada, etc. En total consideren que de les 20.000 persones que van estar empresonades aqui, nomes en van sortir vives 7.
La visita es bastant impresionant perque al acabar la guerra, van deixar l'edifici tal i com el van trobar. A mes, ara hi ha exposades tant les fotos dels presoners al arribar a la preso, com algunes calaveres.
Aquest es un dels edificis des de fora.
Una de les aules convertides en habitacio d'interrogacio.
Fotos dels presoners.
Aula convertida en cel.les individuals.

Un altre lloc que vam visitar va ser el camp de l'extermini. Aquest era el lloc on portaven als presoners de Toul Sleng per executar-los. El lloc esta a uns 15 km de Pnom Penh i al arribar un es troba amb aquesta estupa. El monument esta ple de calaveres humanes que s'han trobat a les fosses comuns. El mes impresionant i la cosa que posa els pels de punta es la terra dels voltants, on si un s'hi fixa be encara es veuen trossos de roba i ossos que surten de terra. En total vam veure potser uns 5 trossos d'ossos humans que sortien de terra, una visio increible. Evidentment encara tenen moltes fosses comuns per excavar.
Aquesta es la estupa plena de calaveres.

En aquest arbre la gent deixa els trossos de roba que van surtin de terra, dels cossos encara enterrats pels voltants.
Els forats de les fosses comuns.

Finalment, una altra cosa curiosa de Camboya. El pais te la fama de ser un lloc on tot s'hi val, basicament res es il.legal. Aixo ho vam experimentar en dos coses. Una, es la pizza felic. Si, si, Nuri ja se que t'ho ja saps el que vaig a dir, ja, ja, ja! Una de les coses famoses a Camboya es la pizza felic, basicament pizza on en comptes d'orengue s'hi posa marihuana!!! Quina rissa, vas al restaurant, demanes una pizza i preguntes si te la poden fer felic. Jolin, despres et passes la nit rient per qualsevol tonteria. Quina conya!
L'altre cosa son els camps de tiro. En teoria son il.legals, pero tothom sap on son i qualsevol taxista t'ofereix portar-t'hi. Basicament els soldats camboyans, per guanyar diners extra, monten uns camps de tiro on pots probar tot tipus d'armes: metralletes, AK-47 Kalashnikovs, M-16, Colt 45, i fins i tot un bazooka!! El Jeremy, com a bon america, no es va poder resistir i va haver de probar la Kalashnikov AK-47, per $30 et donen unes 35 bales.



El lloc feia una mica de por amb totes aquestes armes per tot arreu, pero el Jeremy s'ho va passar be. Jo, per si de cas, m'ho vaig mirar des de la distancia, encara que em vaig haver de posar cascos per protegir-me les orelles de soroll.
Dema marxem cap al poble de Kampot, que esta al mar. Despres haurem de tornar a Pnom Penh i despres cap al Vietnam (suposem).

Siem Reap

Com ja vaig dir a l'entrada anterior, Siem Reap es el poble des d'on es visiten els temples d' Angkor. A part d'aixo, pero, hi ha altres coses que val la pena visitar dins del mateix poble. Moltes de les atraccions son botigues o tallers d' ONGs. Cambodia es un pais molt pobre, i degut a la guerra i a les mines personals, hi ha molta gent mutilada, normalment els hi falta una cama per haver trepitjat una mina. Aquests tallers donen oportunitats a gent que d'altra manera nomes podria demanar caritat. Una de les coses que vam anar a veure va ser una granja de seda. Degut a la fama que te la seda en aquesta regio, es possible visitar un dels llocs on es produeix i es teixeix la seda. El proces es molt interessant, i comenca amb els cucs de seda.

Seguidament ens van ensenyar com treuen els capullos de seda, i extreuen el fil que tot enrollat, es el fil de seda. Per treure el fil, posen els capullos en aigua calenta, i amb un basto van estirant el fil, i despres l'enrosquen.


Despres tenyeixen el fil dels diferents colors.


Passen els fils per diferents rosques fer fer-los mes forts

Finalment, posen tots els fils necessaris a la teixidora, i poc a poc, a ma van fent el teixit. Jo m'imagino que aixi es com es feia quan la iaia Rosa era jove i treballava a la teixidora, no?



Tot el proces sembla molt complicat, i ens van explicat que es triga uns 6 mesos per apendre.
Aqui estic jo a la botiga on vaig comprar la seda, ole, ole!

Un altre lloc que vam visitar es dedica a tallar fusta i pedra, i a fer pintures. Ens van fer un tour del taller. Tota la gent que treballa en aquest taller son o orfans, o de families molt pobres. Les noies que es dediquen a pintar, per exemple, son totes sordes.




Un altre lloc d'aquest estil que vam visitar va ser un restaurant. El restaurant esta envoltat de filat i a dintre tenen milers de papallones. El restaurant serveix per entrenar a gent pobre en el sector de l'hosteleria, des del cuiner fins les camareres son gent jove sense recursos, i el restaurant els hi dona l'oportunitat d'apendre un ofici. El restaurant es molt maco, i mentre menjes pots veure les papallones volant per tot arreu.

Algunes papallones son mes curiores que altres.

A Siem Reap tambe vam visitar el museu de les mines personals. El museu el va fundar un home que havia sigut un nen soldat amb el Khmer Rouge, i quan era petit ell mateix havia posat moltes mines per tota la regio. Al acabar la guerra, va comencar a desactivar les mines i poc a poc va anar montant un museu. Fins avui encara es dedica a desactivar moltes mines. Cambodia es un dels paisos mes minats del mon, i just al costat de la carretera vam trobar aquest senyal. Aixo ho posen quan han descobert una mina a terra, fins que algu pugui venir a desactivar-la.

Les mines contribueixen molt a la pobresa ja que els pagesos no poden fer servir la terra fins que saben segur que no ha ha mines, i tot i aixo cada any molta gent perd cames o es moren al trepitjar-ne una per accident.
Aixo forma part de l'exhibicio del museu

A part d'Angkor hi ha molts altres temples per la zona. Un dels que et recomanen que visitis es Beng Melea. Aquesta es una d'aquelles experiencies on et sens com si fossis l' Indiana Jones. El temple esta bastant apartat del Siem Reap, la cual cosa vol dir que no el visita gaire gent. Es un temple enorme i esta tot en runes, basicament els arqueolegs l'han deixat com el van trobar. Quan vam arribar erem els unics turistes i nomes hi havia un grup de gent local que estava tallant unes plantes. El temple dona l'oportunitat de pujar i baixar per passadissos, escalar parets, caminar pels sostres, buscar raconcs, i basicament explorar el que vulguis. Vam passar dues hores i mitja per visitar tot el temple, una passada!







A Siem Reap tambe vam tenir l'oportunitat de coneiexer una persona local molt interessant. Una nit mentre caminavem pel poble se'ns va acostar un home oferint-nos un tuk-tuk (les motos amb el remolc a darrera). S'ha de dir que es impossible fer dos passos sense que algu es diu: mister, mister! tut-tuk? Es clar tothom vol que lloguis un taxi. Aquest home, pero, parlava angles com un natiu de California, cosa rara perque normalment els taxistes nomes saben quatre paraules en angles. Bueno, vam comencar a parlar i vam decidir llogar-lo perque ens portes al temple de Beng Melea, i a la granja de seda, que estan bastant lluny. Aixo ens va donar l'oportunitat de parlar amb una persona local i fer-li preguntes. Ens va explicar que havia apres angles quan era petit amb un missioner america. Ara tenia 44 anys. Ens va explicar que quan era petit va trepitjar una mina i va tenir sort perque en comptes de perdre la cama, nomes va perdre part del talo del peu dret. Ell tenia 15 anys quan el Khmer Rouge va arribar a Cambodia l'any 1975. Com la resta de la poblacio, la seva familia va haver d'abandonar el lloc on vivien i els van posar en camps de treball. Ens va explicar que en aquests camps havien de treballar la terra durant 12 hores al dies, i nomes els donaven un apat d' una mica de sopa d'arros per menjar. En total, de la seva familia de set germans, nomes van sobreviure ell, una germana i el pare. La resta de la familia va morir o de gana, o de malaltia, o executats; ni ell ho sap.
Ara ell esta casat i te dos fills. Ens va explicar que a Cambodia la corrupcio es tan prevalent, que per trobar qualsevol tipus de feina, has de pagar a la persona que lloga els empleats. Ens va dir que abans de ser taxista treballava netejant habitacions d'hotel, on nomes paguen uns $60 al mes. Doncs fins i tot per aquesta feina has de pagar al gerent que contracta. Ens va explicar que va haver d'estalviar durant 3 anys per poder comprar-se la moto i el remolc per fer de taxista. En total li va costar $860. Ara diu que si te sort pot estalviar uns $300 a l'any, despres de pagar tots els gastos de la seva familia, i ajudar al seu pare que ja es gran.
Son coses com aquestes que et fan veure la sort que tenim els que vivim als paisos desenvolupats. Encara que a vegades ens queixem de segons quines coses, la veritat es que som molt afortunats d'haver nascut a un lloc on tenim les necessitats basiques cobertes, i tambe tenim oportunitats pel futur.