A l'any 1995 Unesco va declarar Luang Prabang patrimoni de la humanitat. La ciutat (o poble) te uns 26.000 habitans i esta rodejada pel riu Mekong per un canto i el riu Nam Kham per l'altre. Vam arribar a Luang Prabang en barco des de Nong Kiaw, van ser 6 hores navegant per paissatges majestuosos. Vam arribar a Luang Prabang el dia 30, per fer-ho coincidir amb el meu aniversari. Suposem que les notices de que la Laura passaria el seu 30 aniversari a Luang Prabang van correr com la polvora, perque hi havia tanta gent que tots els hotels estaven plens! Tambe pot ser que era perque l'endema era cap d'any, pero jo m'inclino a pensar que era pel meu "cumple".
Anavem el Jeremy, i els dos nois que haviem conegut uns dies abans. Al comencar a preguntar als hotels ens em van adonar que les coses no pintaven be per trobar un hotel, aixi que vam agafar un taxi i li vam demanar que ens portes a les afores del poble. Fianalment despres de preguntar a mitja ciutat vam trobar un hotel que tenia habitacions per $20. La veritat es que vam tenir sort, perque mes tard hem sentit histories d'altres viatgers que van passar la nit al garaig d'un hotel, o a la recepcio dels hotels, i fins i tot a cases de taxistes quan ja no trobaven hotels, quin desastre! L'endema al mati ben d'hora vam sortir a buscar un hotel mes barato al centre de la ciutat. Aquesta vegada vam tenir sort i per $8 vam trobar una habitacio. La nit de fi d'any la vam passar amb els nostres amics, el Joe i el Jerome, en un bar amb gent de Laos que tambe celebraven l'any nou. La resta del temps a Luang Prabang el vam passar visitant els innumerables temples de la ciutat. Com que hi ha tants temples es molt frequent veure grups de monjos per tota la ciutat. Una de les coses mes interessants es veure el ritual de l'ofrena d'almoines cada mati. En aquest ritual els budistes donen menjar als monjos per esmorzar. Es un ritual que es segueix tant a Tailandia com a Laos.
A part dels temples, Luang Prabang es famosa per l'arquitectura francesa. S'ha de recordar que Laos va ser una colonia francesa des del 1893 fins el 1953.
Aqui teniu fotos de la ciutat:
Una de les poques coses bones que els francesos van fer per Laos ( a part de l'arquitectura) va ser introduir la baguette i el cafe! Per tot Luang Prabang hi ha dones amb baguettes acabades de fer que fan entrepans per $1!! Algu te gana?
Els francesos tambe van plantar cafe, i ara trobes el que es coneix com a cafe Laos, bonissim! Com dirien els francesos: je suis enchante! (no?, Nuri??) I aixi vam passar 4 dies a Luang Prabang, menjant baguettes, bevent cafe i agafant forces per aventurar-nos al sud de Laos.
La primera parada despres de Luang Prabang va ser Vang Vien. Vang Vien es un poblet famos per totes les activitats que son possibles al riu, des de kayaks, rafting (a l'epoca de plujes), pero la mes famosa es el tubing! I que es tubing? doncs senzillament es baixar el riu sentat en el tubo interior d'una roda de camio!
Ho tenen super ben montnat, pagues $4 i et portes a unes 4 km. al pujant el riu i la resta del dia te'l passes baixant el riu i parant a un o dos dels bars que tenen montats a les vores.
En aquest bars tenen tot tipus de begudes, i cordes des d'on pots saltar a l'aigua. En total vam parar a tres bars, i el Jeremy va probar totes les cordes per saltar a l'aigua, jo nomes em vaig atrevir a un bar, i aixo em sembla que es per l'efecte de tota la cerveza!
Aqui estem tots dos fent el pallasso:
A Vang Vien vam tenir la sort de trobar un hostal increible. No nomes costava $5 per nit, i estava super net, sino que la familia acabava de tenir una nena (nomes tenia 2 setmanes) i van decidir convidar a tots els estrangers a una festa familiar per celebrar el naixement. Primer van fer una cerimonia on (suposem) donen bendicions al bebe, i tambe al convidats, al lligar un cordill al canell.
Despres passen les ofrenes de menjar perque tothom ho probi, aixo inclou un cap de pollastre. I finalment van fer un sopar increible, on no faltava cervesa ni whisky! Va ser una passada formar part d'una celebracio tan especial per la familia.
dilluns, 7 de gener del 2008
Luang Prabang i Vang Vien
dilluns, 31 de desembre del 2007
Laos: es un altre mon
Per fi, vam travessar la frontera entre Tailandia i Laos. Els dos paisos estan separats naturalment pel riu Mekong, aixi que vam agafar una barca a Tailandia, i 10 minuts mes tards vam arribar a Laos. Aqui hi ha la foto del riu Mekong i Laos
Vam fer els tramits a la frontera, vam pagar els $35 cada un, i ens van donar 30 dies al pais. El primer que vam fer va ser agafar un autobus fins al poble de Luang Nam Tha. Inmediatament te n'adones de la diferencia entre Tailandia i Laos. Tailandia es bastant modern, te infrastructures adequades i es molt facil desplacar-te d'un lloc a l'altre. Laos es molt similar al nivell de desenvolupament de l'Africa: la majoria de les cases son fetes de fang amb sostres de branques. Els autobusos surten quan estan plens, i la majoria de vegades no tenen horaris fixats. L'autobus fins a Luang Nam Tha va trigar unes 5 o 6 hores. Luang Nam Tha es un poblet d'es d'on es facil organitzar sortides de trekking per les muntanyes. La majoria de les excursions passen la nit a un poblat de les muntanyes.
Haig de fer una pausa aqui per explicar la primera ocasio a Laos on un dels dos es va posar malalt. Tant el Jeremy com jo prenem un medicament contra la malaria, i quan jo el prenc sempre em dona mareig i nausea com a efectes secundaris. Com que el prenem amb l'esmorzar i just despres vam pujar a l'autobus desseguida em va agafar el mareig i vaig acabar vomitant durant mig cami. Tambe s'ha de dir que les carreteres son molt muntanyoses i aixo no ajuda!
Vam arribar a Luang Nam Tha i desseguida ens vam apuntar a una excursio per l'endema. A l'excursio tambe hi anaven una parella d'Israel.
Vam sortir a les 9 del mati, amb dos guies locals. El dia va comencar molt interessant quan vam arribar al lloc des d'on comencariem a caminar. La carretera estava tallada i hi havia uns quants soldats parant tot el trafic. Que estrany... vam pensar. Quan de cop i volta, sentim uns trets a la distancia. Ostia! algu esta disparant! Resulta que l'exercit estava fent exercicis d'entrenament i no deixavem entrar a ningu. Els israelians ni es van inmutar. El nostre guia tampoc semblava gaire preocupat pels trets i va decidir que fariem el viatge al reves: comencariem a caminar pel lloc on normalment s'acaba l'excursio. Doncs ens va semblar be i finalment vam arribar al lloc des d'on comencaria el trek. El cami es tot per la selva i passa per molts turons, amunt i avall. Els guies portaven el nostre menjar, i aqui teniu una foto del dinar.
Doncs anavem tant tranquilament caminant, quan de sobte, el meu peu dret va anar per un canto i la resta del cos per un altre. Amb un soroll horroros em vaig torcar el turmell. I no va ser una torcada d'aquestes que en uns minuts el peu ja esta recuperat, sino que se'm va inflar i casi no podia posar el peu a terra. No em podia creure que portavem unes 4 hores caminant al mig de la selva a Laos, on no hi ha carreteres ni res, i jo va i em torco el tormell. No quedava mes remei que continuar caminant les dues hores fins el poblat on passariem la nit. Sort que tenia un basto per ajudar-me i el Jeremy m'ajudava a caminar sobretot quan anavem cap avall perque el peu no m'aguantava el pes.
Foto del grup.
Finalment vam arribar al poblat. Al poblat hi ha unes 300 persones de l'etnia Kahmu i Latern. Viuen vides molt senzilles, encara que una de les cases tenia electricitat que venia d'un generador del riu. Aqui teniu les fotos del poblat.
L'escola.
Jo tenia molta por que l'endema no podria caminar perque normalment aquests tipus de torcades son pitjors l'endema. Aquell mateix dia per sopar va venir el jefe del poblat a parlar amb nosaltres i per contestar les preguntes que tinguessim sobre el poblat. Ens va explicar coses bastant curioses sobre les varies etnies que habiten el nord de Laos. Per exemple, hi ha l'etnia Akha, que creuen que el naixement de bessons es una deformitat i que, per tant, maten als nadons d'una bessonada.; i tambe a qualsevol nen o nena que neix deformat. L'etnia Hmong creu en l'amor etern. Una parella que vol tornar a estar junts en la proxima vida fa una cerimonia on barrejant la sang del marit amb la de la dona en un got, i cadascu veu la meitat. Aixo garanteix que estaran junts eternament. Els Hmong no maten als bessons, al contrari, quan neixen bessons que son nen i nena, ells creuen que son amants d'una vida anterior i per aixo es molt comu que un germa i una germana bessons acabin casant-se. Totes aquestes etnies son animistes i creuen en tot tipus d'esperits. Va ser molt interessant.
L'endema ens vam llevar i per sort el peu ja no em feia tant mal. Encara estava inflat, pero com a minim podia caminar sense sentir una fiblada de dolor cada vegada que posava el peu a terra. El segon dia vam caminar durant 4 o 5 hores i vam passar per 2 o 3 poblats mes. Es nota que la gent no esta acostumada a veure molts estrangers, tothom se'ns quedava mirant amb cara de curiositat.
Al final de dia vam acabar al lloc on els soldats estaven entrenant el dia bans. L'home que ens esperava amb el cotxe ens va dir que els soldats feia una hora escasa que havien acabat l'entrenament aquell dia. Per sort no ens van confondre amb soldats enemics! Aquella nit la vam passar a Luang Nam Tha i l'endema vam agafar un altre autobus fins a Ngong Kiaw. Ens pensavem que seria 4 o 5 hores d'autobus pero en realitat van ser unes 7 hores per carreteres mig asfaldates amb curves pitjor que la conreria! El plan inicial era arribar i agafar un barco fins al poble de Muoi Ngoi Neua, pero vam arribar tant tard que els barcos ja no sortien. Aquests son els barcos que agafariem l'endema
Aqui va ser quan el Jeremy es va posar malalt. Sospitem que es alguna cosa que va menjar a l'estacio d'autobusos pero quan va arribar a l'hotel estava blanc com un fantasma i va acabar vomitant tot el que havia menjat aquell dia. El pobre no feia gaire bona cara.
L'endema vam agafar el barco per arribar a Muoi Ngoi Neua, un poblet on no hi arriben les carreteres i per tant no hi ha cotxes de cap tipus.
Vista del riu des del barco.
El poble es molt petit i la gent hi va perque es molt facil arribar als poblats del costat i per les muntanyes, que son molt espectaculars. Aquesta es una de les areas mes bombardejades de Laos (el pais on mes bombes han caigut a la historia). Aqui teniu un exemple de les bombes al poble (suposo que les guarden com a souvenir):
Al mati vam veure els monjos recollint les almoines. Es un ritual budista que es fa cada mati a cada poble.
Vam passar-hi un total de 2 nits, i ens vam dedicar a recorrer els voltants per veure els poblats, i a fer el vago a la terrassa de l'hotel. Aqui va ser on vam coneixer dos nois que s'han convertit en els nostres companys de viatge. Un es de San Francisco i l'altre de Paris i ja portem 5 o 6 dies viatjant junts.
Aqui estan el Jeremy, el Joe i el Jerome al barco.
Em sembla que dema o dema passat cadascu ja anira pel seu compte, pero de moment ha estat molt divertit afegir gent nova al viatge.
Despres d'aquest poblet vam arribar a Luang Prabang, una de les ciutats qualificades com a Patrimoni de la Humanitat per UNESCO. Pero d'aixo ja en parlare a l'entrada seguent.
dissabte, 22 de desembre del 2007
Ultims dies a Tailandia
Tenim els dies comptats a Tailandia. Vam passar tres o quatre dies mes a Chang Mai i dos dies a Pai, un poblet al nord molt a prop de la frontera amb Birmania (Myanmar). Els dies a Chang Mai els vam dedicar a comprar les ultimes necessitas que potser no trobarem a Laos, anant a la perruqueria, donant-nos un massatge tradicional, i veient lluita tailandesa (muay thai). El massatge tailandes tipic consisteix en una sessio d'una hora on es dediquen a estirar-te els musculs i les extremitats. Al contrari dels massatges als que estem acostumats on la idea es relaxar-te, en el massatge tailandes la persona es dedica a estirar-te les articulacions des dels dits dels peus, fines el coll, passant pels hombros, la columna i les ingles. L'experiencia va ser molt bona, pero en alguns moments no sabia si m'estaven donant un massatge, o era alguna forma de tortura medieval. Tambe vaig anar a tallar-me el cabell, ja n'estava farta dels cabells tan llargs i vaig decidir armar-me de valor i entrar a una perruqueria. Vaig decidir demanar un tallat molt simple (talla uns quatre dits, escalat) quan vaig veure que la noia no parlava angles. Estava una mica preocupada quan vaig veure que ella estava mes atenta ala novel.la que feien per la tele, que als meus cabells, pero al final el resultat va ser bo. Preu del massatge: 4.50 dolars. Preu del tallat de cabell: 2.75 dolars. El Jeremy continuava amb el seu entrenament de muay-thai. Vaig decidir anar a veure el gimnas i a fer fotos. Em va sorpendre la quantitat de gent que s'estava entrenant.
La majoria entrenaven nomes per esport, pero uns quants s'entrenavem professionalment. Entre ells hi havia una noia que era lluitadora professional, l'any passat va guanyar la medalla d'or d'un compeonat. I tambe aquests dos nens, un de 14 anys i un de 15.
Tots dos lluiten professionalment i cada dia van al gimnas a entrenar. El Jeremy era el mes principiant de tots!
L'ultim dia a Chang Mai vam anar a veure els professionals. L'estadi era mes un galliner que un estadi, i hi havia nens des de 14 anys fins a nois de 20/22. Feia una mica de cosa veure dos crios de 14 anys boxejant. Una de les parts mes entretingudes era veure la gent fent apostes, no tinc ni idea com s'aclaravem entre tants crits.
Aquest es l'estadi:
L'endema vam agafar un autobus fins a Pai. Pai es un poblet d'uns 3.000 habitants, situat a uns 40 km. de la frontera amb Birmania (o Myanmar com es diu ara).
Aqui teniu una vista del poble:
El poble esta ple de turistes occidentals, pero tambe turistes tailandesos. L'ambient es dificil de descriure, es com un poble de hippies rodejat de tribus tailandeses de les muntanyes. L'area es famosa per les tribus, tant tailandeses, com birmanes i xineses, que habiten les muntanyes. Com que saben que hi ha tants turistes a Pai, doncs baixen al poble a vendre suvenirs. Alguns van vestits amb els vestits tipics (pels turistes mes que res) i altres no. Son de pell mes fosca que els tailandesos de Bangkok. A Pai una de les coses mes tipiques es anar a muntar en elefant. Doncs, sense pensar-ho dues vegades, vam llogar una moto i a buscar els elefants! Vam trobar un lloc on per 12 dolars et porten a fer un vol d'una hora a sobre un elefant. Tambe ens van preguntar si ens voliem banyar al riu amb l'elefant. Pensavem que l'elefant havia de travessar un riu i que potser en mullariem les cames. Vam dir que si. Alehop!
ja estem a sobre l'elefant, que es com estar a sobre un cavall pero dues vegades mes alt. Xino-xano ens acostem al riu, i el guia que portavem ens va fer treure les ulleres de sol, el rellotge, etc.... jo pensava, que exagerat, no? si l'aigua del riu no ens arriba ni als peus. Com ens haviem d'imaginar que la feina de l'elefant es ruixar-te amb la trompa i al final, tirar-te a dintre l'aigua? Primer van fer que el Jeremy s'assentes as coll de l'elefant, i de cop va agafar aigua amb la trompa i vinga a ruixar-nos! Vam quedar empapats! I despres l'elefant va comencar a moure el cap de canto a canto fins que el Jeremy va caure a l'aigua. Per sort el riu es molt tou i no gaire fondo. Amb el Jeremy a l'aigua ara el meu torn. Vaig seure al coll, i patim patam, cap a l'aigua! Aquesta rutina va durar4 o 5 vegades, no cal dir que vam quedar empapats, tant nosaltres com l'elefant. Total una experiencia increible, ho recomano a tothom la proxima vegada que veieu un elefant pel carrer.
Va ser molt interessant ja que, encara que nomes de passada, vam veure bastants poblets rurals.
