Laos: es un altre mon

Per fi, vam travessar la frontera entre Tailandia i Laos. Els dos paisos estan separats naturalment pel riu Mekong, aixi que vam agafar una barca a Tailandia, i 10 minuts mes tards vam arribar a Laos. Aqui hi ha la foto del riu Mekong i Laos

Vam fer els tramits a la frontera, vam pagar els $35 cada un, i ens van donar 30 dies al pais. El primer que vam fer va ser agafar un autobus fins al poble de Luang Nam Tha. Inmediatament te n'adones de la diferencia entre Tailandia i Laos. Tailandia es bastant modern, te infrastructures adequades i es molt facil desplacar-te d'un lloc a l'altre. Laos es molt similar al nivell de desenvolupament de l'Africa: la majoria de les cases son fetes de fang amb sostres de branques. Els autobusos surten quan estan plens, i la majoria de vegades no tenen horaris fixats. L'autobus fins a Luang Nam Tha va trigar unes 5 o 6 hores. Luang Nam Tha es un poblet d'es d'on es facil organitzar sortides de trekking per les muntanyes. La majoria de les excursions passen la nit a un poblat de les muntanyes.

Haig de fer una pausa aqui per explicar la primera ocasio a Laos on un dels dos es va posar malalt. Tant el Jeremy com jo prenem un medicament contra la malaria, i quan jo el prenc sempre em dona mareig i nausea com a efectes secundaris. Com que el prenem amb l'esmorzar i just despres vam pujar a l'autobus desseguida em va agafar el mareig i vaig acabar vomitant durant mig cami. Tambe s'ha de dir que les carreteres son molt muntanyoses i aixo no ajuda!

Vam arribar a Luang Nam Tha i desseguida ens vam apuntar a una excursio per l'endema. A l'excursio tambe hi anaven una parella d'Israel.

Vam sortir a les 9 del mati, amb dos guies locals. El dia va comencar molt interessant quan vam arribar al lloc des d'on comencariem a caminar. La carretera estava tallada i hi havia uns quants soldats parant tot el trafic. Que estrany... vam pensar. Quan de cop i volta, sentim uns trets a la distancia. Ostia! algu esta disparant! Resulta que l'exercit estava fent exercicis d'entrenament i no deixavem entrar a ningu. Els israelians ni es van inmutar. El nostre guia tampoc semblava gaire preocupat pels trets i va decidir que fariem el viatge al reves: comencariem a caminar pel lloc on normalment s'acaba l'excursio. Doncs ens va semblar be i finalment vam arribar al lloc des d'on comencaria el trek. El cami es tot per la selva i passa per molts turons, amunt i avall. Els guies portaven el nostre menjar, i aqui teniu una foto del dinar.

Doncs anavem tant tranquilament caminant, quan de sobte, el meu peu dret va anar per un canto i la resta del cos per un altre. Amb un soroll horroros em vaig torcar el turmell. I no va ser una torcada d'aquestes que en uns minuts el peu ja esta recuperat, sino que se'm va inflar i casi no podia posar el peu a terra. No em podia creure que portavem unes 4 hores caminant al mig de la selva a Laos, on no hi ha carreteres ni res, i jo va i em torco el tormell. No quedava mes remei que continuar caminant les dues hores fins el poblat on passariem la nit. Sort que tenia un basto per ajudar-me i el Jeremy m'ajudava a caminar sobretot quan anavem cap avall perque el peu no m'aguantava el pes.
Foto del grup.

Finalment vam arribar al poblat. Al poblat hi ha unes 300 persones de l'etnia Kahmu i Latern. Viuen vides molt senzilles, encara que una de les cases tenia electricitat que venia d'un generador del riu. Aqui teniu les fotos del poblat.



L'escola.


Jo tenia molta por que l'endema no podria caminar perque normalment aquests tipus de torcades son pitjors l'endema. Aquell mateix dia per sopar va venir el jefe del poblat a parlar amb nosaltres i per contestar les preguntes que tinguessim sobre el poblat. Ens va explicar coses bastant curioses sobre les varies etnies que habiten el nord de Laos. Per exemple, hi ha l'etnia Akha, que creuen que el naixement de bessons es una deformitat i que, per tant, maten als nadons d'una bessonada.; i tambe a qualsevol nen o nena que neix deformat. L'etnia Hmong creu en l'amor etern. Una parella que vol tornar a estar junts en la proxima vida fa una cerimonia on barrejant la sang del marit amb la de la dona en un got, i cadascu veu la meitat. Aixo garanteix que estaran junts eternament. Els Hmong no maten als bessons, al contrari, quan neixen bessons que son nen i nena, ells creuen que son amants d'una vida anterior i per aixo es molt comu que un germa i una germana bessons acabin casant-se. Totes aquestes etnies son animistes i creuen en tot tipus d'esperits. Va ser molt interessant.
L'endema ens vam llevar i per sort el peu ja no em feia tant mal. Encara estava inflat, pero com a minim podia caminar sense sentir una fiblada de dolor cada vegada que posava el peu a terra. El segon dia vam caminar durant 4 o 5 hores i vam passar per 2 o 3 poblats mes. Es nota que la gent no esta acostumada a veure molts estrangers, tothom se'ns quedava mirant amb cara de curiositat.
Al final de dia vam acabar al lloc on els soldats estaven entrenant el dia bans. L'home que ens esperava amb el cotxe ens va dir que els soldats feia una hora escasa que havien acabat l'entrenament aquell dia. Per sort no ens van confondre amb soldats enemics! Aquella nit la vam passar a Luang Nam Tha i l'endema vam agafar un altre autobus fins a Ngong Kiaw. Ens pensavem que seria 4 o 5 hores d'autobus pero en realitat van ser unes 7 hores per carreteres mig asfaldates amb curves pitjor que la conreria! El plan inicial era arribar i agafar un barco fins al poble de Muoi Ngoi Neua, pero vam arribar tant tard que els barcos ja no sortien. Aquests son els barcos que agafariem l'endema Aqui va ser quan el Jeremy es va posar malalt. Sospitem que es alguna cosa que va menjar a l'estacio d'autobusos pero quan va arribar a l'hotel estava blanc com un fantasma i va acabar vomitant tot el que havia menjat aquell dia. El pobre no feia gaire bona cara.
L'endema vam agafar el barco per arribar a Muoi Ngoi Neua, un poblet on no hi arriben les carreteres i per tant no hi ha cotxes de cap tipus.

Vista del riu des del barco.

El poble es molt petit i la gent hi va perque es molt facil arribar als poblats del costat i per les muntanyes, que son molt espectaculars. Aquesta es una de les areas mes bombardejades de Laos (el pais on mes bombes han caigut a la historia). Aqui teniu un exemple de les bombes al poble (suposo que les guarden com a souvenir):

Al mati vam veure els monjos recollint les almoines. Es un ritual budista que es fa cada mati a cada poble.




Vam passar-hi un total de 2 nits, i ens vam dedicar a recorrer els voltants per veure els poblats, i a fer el vago a la terrassa de l'hotel. Aqui va ser on vam coneixer dos nois que s'han convertit en els nostres companys de viatge. Un es de San Francisco i l'altre de Paris i ja portem 5 o 6 dies viatjant junts.
Aqui estan el Jeremy, el Joe i el Jerome al barco.

Em sembla que dema o dema passat cadascu ja anira pel seu compte, pero de moment ha estat molt divertit afegir gent nova al viatge.
Despres d'aquest poblet vam arribar a Luang Prabang, una de les ciutats qualificades com a Patrimoni de la Humanitat per UNESCO. Pero d'aixo ja en parlare a l'entrada seguent.